No és més espiritual ser pobre?

Amb llàgrimes als ulls, el missioner veterà em va mirar. Havia reunit els seus fills i néts al seu voltant a la part davantera de l'edifici de l'església. Jo acabava d'ensenyar que Déu volia ser el Déu del "més que suficient". Generalment, quan proclamo el missatge de prosperitat bíblica, la gent respon i demana oració per alliberar-se de la pobresa. Però em vaig adonar que Déu estava fent alguna cosa diferent quan aquest home es va acostar a mi amb la seva família extensa reunida al seu voltant.

Aquí hi havia un preciós home de Déu i la seva dona que havien passat gran part de la seva vida al camp missioner. Quan s'acostaven a mi, va reunir els seus fills i filles i els va abraçar. Volia que pregués per tota la seva família. Va compartir que a la infància s'havia sentit cridat al camp missioner i va dir a la seva dona i família que "sempre serien pobres" perquè estaven cridats a ser missioners. Va continuar compartint les seves experiències de no tenir mai prou diners. Quan eren al camp missioner i quan eren a casa, semblava que mai no en tenien prou, sempre amb prou feines s'hi sortien. Ara veia la mateixa mancança a la vida dels seus fills. Volia que pregués per ells i trenqués el poder sobre aquestes paraules que havia dit a la seva família. Volia que la seva família conegués i conegués Déu com a... el Shaddai, el Déu del més que suficient.

Coneixent el poder de la nostra pròpia voluntat i paraules, li vaig demanar que pregués primer i cancel·lés les seves paraules, "sempre serem pobres", sobre ell mateix i la seva família. Es va posar en el seu lloc d'autoritat de lideratge donada per Déu sobre la seva família i va pregar per trencar el poder d'aquestes paraules. Després vaig seguir amb una pregària de benedicció financera per a la família mentre Déu els trobava en un bell moment de pregària i restauració. Tota la família va marxar amb una càrrega alleujada, anticipant l'abundant benedicció financera de Déu. Qui va dir que els missioners havien de ser pobres de totes maneres?

Una de les coses divertides que faig quan formo líders és ajudar-los a identificar i desenvolupar els seus dons espirituals. Sempre és un plaer ajudar la gent a descobrir com Déu els va crear i els va donar una gràcia especial en àrees específiques. Això gairebé sempre els ajuda a trobar satisfacció i eficàcia en allò que Déu els ha cridat a fer. És en observar més de prop un dels dons espirituals que descobrim per què alguns estan confosos i pensen que és més diví o espiritual ser pobre.

En l'estudi dels dons espirituals trobem un do anomenat pobresa voluntària.¹ La pobresa voluntària es defineix com l'elecció de viure per sota d'un nivell de vida normal per ministrar a un grup de persones o a un individu. Moltes vegades funciona juntament amb el do de missioner. La història de l'Església està plena d'històries de persones que van operar amb aquest do, com ara George Muller i John Wesley.

Podria ser que alguns cristians vegin aquest do en missioners i líders d'església coneguts (del passat i del present) i escoltin els seus testimonis poderosos i inspiradors, però cometin l'error de pensar que aquest és ara l'estàndard per a tothom en lloc d'una gràcia especial que només es dóna a alguns? Sembla que moltes vegades els cristians que viuen en la manca de recursos consideren com els seus herois de la fe alguns d'aquests gegants espirituals que van tenir el do de la pobresa voluntària, sense adonar-se que ells mateixos no tenen la mateixa gràcia. Aquesta podria ser la causa que alguns cristians no experimentin l'abundància de Déu en l'àmbit de les finances.

En el seu llibre Troba la teva terra promesa,² L'empresari coreà Israel Kim ataca aquest mateix pensament incorrecte. Una de les mentides que s'ensenyen sobre els recursos és que les persones santes haurien de ser pobres. Aquest concepte de pobresa i pietat va ser desenvolupat durant l'Edat Mitjana per ordes monàstiques de monjos catòlics que reaccionaven a la riquesa, la cobdícia i la corrupció audaços de l'Església Romana. En aquestes circumstàncies, pot semblar correcte, però en realitat és una maledicció que ha impedit que moltes persones talentoses i ungides compleixin el destí que Déu els ha donat. Veuen com de difícil és simplement sobreviure i decideixen que viure en la pobresa no és manera d'existir. La idea que la pobresa és un signe d'humilitat i devoció al Senyor és simplement falsa. Si fos cert, els pobres miserables de la "finestra 10-40" no tindrien necessitat d'evangelització.

Molts cristians diuen que Déu és bo, però com que sempre han tingut dificultats econòmiques, han desenvolupat la mentalitat que Déu és avar i que s'està reservant benediccions. Hi ha dues cares d'aquesta moneda. Hem d'estar convençuts que la pobresa i la mancança són una maledicció, i hem d'estar convençuts que Déu és un proveïdor amorós i abundant.

És important que, llegint la Bíblia, ens adonem que Déu considera la pobresa una maledicció. Ho descobrim quan mirem la història de Job. Déu el beneïa amb salut i abundància; tanmateix, va ser quan Satanàs va intervenir que les benediccions de Déu es van interrompre. Llegim-la.

«¿De debò té Job temor de Déu?», va respondre Satanàs. «No l'has al voltant, a ell, a la seva família i a tot el que té? Has beneït l'obra de les seves mans, i els seus ramats s'escampen per tota la terra» (Job 1:9-10). Quan Job va ser atacat pel diable, es va trobar amb pobresa, malaltia i calamitat. A un amic meu li agrada dir que si no esteu convençuts que la pobresa és una maledicció, hauríeu de fer un viatge a les zones més pobres de l'Índia per veure què fa a la gent. Assenyala que també us convencerà l'estreta associació entre religió, pobresa, malaltia i mort. Totes aquestes malediccions s'inclouen a la llista de malediccions del Deuteronomi 28:15-68 per desobediència a Déu.

El primer cotxe que vaig tenir tenia un problema amb la transmissió, i deixava un bassal de líquid sota el cotxe quan estava al mateix lloc durant un temps considerable. Vaig agafar el costum de mirar sempre sota el cotxe per comprovar si hi havia una fuita abans de marxar. De vegades, la fuita era tan greu que deixava un rastre de líquid mentre marxava. En conseqüència, vaig desenvolupar el costum de mirar sempre pel retrovisor mentre marxava per veure si estava deixant un rastre de líquid a la carretera. Durant molts anys vaig mantenir aquest hàbit i esperava que alguna cosa anés malament amb els meus vehicles, tot i que estaven mecànicament en bon estat i no tenien fuites de líquid.

De debò havia de viure així? Mentre ho reflexionava, vaig arribar a la conclusió que era una expressió de l'esperit de pobresa que s'havia lligat a mi. Vaig demanar al Senyor que m'ajudés a alliberar-me'n. Va costar una mica, però puc dir que avui n'estic lliure. Ara gaudeixo conduint els vehicles que Déu ens ha donat sense la por persistent que alguna cosa vagi malament mecànicament o que hi vagi malament.

Crec que hem d'estar totalment convençuts que Déu és un proveïdor abundant, no només de vegades quan està de bon humor, sinó que la seva naturalesa és proporcionar "més que suficient". És com fa les coses. Us imagineu estar allà dret quan Jesús va convertir l'aigua en vi? L'escriptura diu al llibre de Joan que sis gerres d'aigua de pedra utilitzades per a la purificació cerimonial, cadascuna amb una capacitat de vint a trenta galons, estaven plenes fins a la vora. Plenes fins a la vora? Segons el meu càlcul, serien 160 galons de vi. No sabem quants convidats hi havia al casament, però això és molt de vi. L'abundància forma part de la seva naturalesa. Va alimentar els cinc mil homes (per no esmentar les dones i els nens), i van sobrar cistelles de menjar.

És realment correcta la nostra imatge de Jesús? Ens adonem de com va viure Jesús? El seu Pare el va cuidar bé. Jesús i el seu grup van ser acusats de viure en festa i luxe. Potser era veritat. Per què era benvingut a les festes amb els golafres i els borratxos? Deuen ser els rics de la comunitat. Potser el van convidar perquè esperaven que convertís més aigua en vi? No ho sé.

Jesús no era indigent ni pobre. Va néixer en un pessebre perquè la posada estava plena. Va ser un acte simbòlic perquè era l'Anyell de Déu. El seu pare terrenal (Josep) era un home de negocis que anava a pagar impostos juntament amb tothom. Més tard, els Reis Mags van venir a visitar-lo a una casa.

En arribar a la casa, van veure el nen amb la seva mare, Maria, i es van prostrar i el van adorar. Després van obrir els seus tresors i li van oferir presents: or, encens i mirra. (Mateu 2:11)

El mateix Jesús va treballar per compte propi o al negoci del seu pare fins als trenta anys. No era indigent ni estava en situació de pobresa. Si ser pobre és més espiritual com pensen alguns cristians, aleshores hauríem de dir que Jesús no era gaire espiritual!

Jesús es va prendre el temps per satisfer les necessitats tant dels homes rics com dels captaires pobres. Tanmateix, quan va cridar els seus deixebles només va parlar a homes que eren empresaris d'èxit i treballadors. Descobrim en la seva crucifixió que Jesús portava roba valuosa. Era prou valuosa com perquè els soldats endurits no la volguessin destruir. La gent seguia Jesús perquè tenia autoritat i sabia on anava. Tenia dones riques que viatjaven amb el seu grup. De fet, Lluc indica que la dona de l'administrador de la casa d'Herodes viatjava amb Jesús i el mantenia econòmicament.

Després d'això, Jesús anava de poble en poble, i de poble en poble, predicant la bona nova del Regne de Déu. L'acompanyaven els Dotze, i també algunes dones que havien estat curades d'esperits malignes i de malalties: Maria, l'anomenada Magdalena, de la qual havien sortit set dimonis; Joana, la dona de Cuz, administrador de la casa d'Herodes; Susanna; i moltes altres. Aquestes dones ajudaven els deixebles amb els seus propis recursos. (Lluc 8:1-3)

Creus que Joana dormia a terra? No ho sé, però ho dubto. Estava casada amb el tresorer d'Herodes. M'inclino a pensar què passa quan anem a la muntanya a passar un cap de setmana amb els amics. Quan només som els nois durant el cap de setmana, està bé portar-ho una mica malament i només portar l'essencial. Però quan les nostres dones ens acompanyen, l'ambient tendeix a ser una mica més còmode. Jesús tenia un tresorer que es deia Judes que portava una guardiola. Suposo que podríem dir que la guardiola estava buida, però realment creus que Jesús hauria fet que algú portés una guardiola buida? Em sorprendria que això fos cert. Com s'ha dit anteriorment, molts cristians diran que Déu és bo, però com que sempre han tingut problemes econòmics, finalment poden desenvolupar la mentalitat que Déu és avar i que no dóna benediccions, quan és tot el contrari.

Sense adonar-nos-en, podem comunicar aquesta visió avarícia de Déu als que ens envolten. Durant anys, la meva dona i jo vam participar en la formació de líders juvenils per dirigir grups de joves. El menjar i els berenars per a adolescents voraços són una part important del ministeri juvenil. Mentre forméssim líders juvenils, una de les coses pràctiques que els vam animar a fer en aquest àmbit va ser comprar refrescos i berenars de bona qualitat i de marca per donar als nens. Per què vam fer això? Els líders juvenils presenten una imatge de la naturalesa de Déu als adolescents a una edat molt impressionable. Volem realment demostrar-los que Déu és un garrepa que proporciona coses barates als seus fills? No, volem que vegin que Déu és un proveïdor amorós i abundant.

Déu estima tot el món, però té un acord amb aquells de nosaltres que som cristians. Permeteu-me que ho expliqui parlant del propietari del nostre equip esportiu professional local. El propietari té una relació general amb els aficionats i els convida a venir als partits i gaudir-ne. Vol que vinguin i fa tot el possible per posar un equip guanyador al camp perquè en gaudeixin. Si alguns aficionats es deceben i s'enfaden, poden deixar de venir als partits i no és cap problema. Tanmateix, el propietari de l'equip té un contracte escrit amb els seus jugadors i entrenadors. Hi ha compromisos i expectatives específics per a ambdues parts. Estan legalment obligats a aquest compromís. De la mateixa manera, Déu ha fet un acord amb els cristians a través de la seva Paraula per proveir abundantment per a més que només les seves necessitats. Tot i que sabem que estima tot el món, té un contracte amb aquells que han acceptat la seva oferta i s'han unit al seu equip.

Què vol dir quan l'Escriptura diu que es deleix en la prosperitat del seu servent? «Que cridin de joia i s'alegrin els qui es deleixen en la meva justificació; i que diguin contínuament: “Sigui exaltat el Senyor, que es deleix en la prosperitat del seu servent”» (Salm 35:27).

Vol dir que el fa feliç beneir-te, financerament i d'altra manera! Déu vol donar-te els desitjos del teu cor. Permet-me matisar això dient que a mesura que t'acostes a ell, els desitjos del teu cor són els mateixos que els desitjos del seu cor, i els teus plans són els seus plans. Ell te'ls vol donar:

«Que et concedeixi el que desitja el teu cor i faci realitat tots els teus plans» (Salm 20:4).

En el següent capítol explorarem la idea que calen diners per fer coses per a Déu. Si el desig del nostre cor és seguir la seva voluntat per a les nostres vides, trobarem que els nostres desitjos estan alineats amb els seus desitjos.

1 C. Peter Wagner, Trobar els teus dons espirituals (Califòrnia: Gospel Light, 2005).

2 Israel Kim, Troba la teva terra promesa: Superant el teu desert (Pennsilvània: Destiny Image Publishers, 2009).